Trachycarpus fortunei (Hook.) H.Wendl.

NOMS: Palmera excelsa. Margalló de la Xina, Margalló elevat. Castellà: Palmera excelsa. Palmito elevado. Palmera de Fortune. Palmera china de abanico. Palmito gigante. Èuscara: Txinako palmondoa. Kalamu-palmondoa. Gallego: Palmeira de abano. Italià: Trachycarpus. Palma di Fortune. Francès: Palmier chauve. Palmier de Chine. Anglès: Windmill palm. Chinese windmill palm. Chusan palm. Alemany: Fortunes Hanfpalme. Windmühlenpalme. Chinesische Hanfpalme. Neerlandès: Chinese Windmolenpalm. Xinès: Zong lu.

SINÒNIMS: Chamaerops fortunei Hook.;  Chamaerops excelsa Mart.; Trachycarpus caespitosus Becc.; Trachycarpus wagnerianus Becc. 

DISTRIBUCIÓ: procedent de la Xina Oriental i Central

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petita palmera de port elegant amb un solitari, fi i fibrós estípit, que no sobrepassa els 12 metres d’alçada, cobert en la part superior pels pecíols secs de les fulles marcides. Una característica és que el troc o estípit està cobert per una densa capa de fibres, la mantellina, i és més estret per la part inferior que per la superior.

Fulles palmades, amb el limbe més ample que llarg (50x75 cm) amb uns 60 folíols estrets acabats en punta, de color verd brillant per l’anvers i blanquinoses pel revers, sostingudes per un pecíol més llarg que el limbe amb el marge lleugerament serrat i sense espines. 

Flors en grans panícules axil·lars d’un groc viu i més de mig metre de longitud, protegides per bràctees groguenques. És dioic, amb arbres amb Inflorescències masculines de flors grogues amb altres peus amb inflorescències femenines de flors verdoses.

Fruit irregular, esfèric o arronyonat, de la grandària d’un pèsol de color negre blavós quan son madurs, no mengívol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pot confondre’s amb el margalló (Chamaerops humilis) que també té les fulles palmades, però aquest té el pecíol molt més llarg que el limbe i amb espines, i no sol arribar als 5 metres d’altura. A més el margalló sol tindre fillols i la palmera excelsa no.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en alineacions, en grups d’altures diferents o com a exemplars solitaris. És una palmera molt rústica, car resisteix tant el fred, suporta fins -17^oC, com les altes temperatures i li agrada estar a ple sol, encara que s’adapta a la semiombra. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl que ha d’estar humit però no entollat. És molt utilitzada en els països mediterranis. Multiplicació per llavors que tarden tres mesos a germinar. Tolera bé el trasplantament en primavera amb gassó o pa de terra.

En el seu lloc d’origen s’arreplegaven les fibres de les bases de les fulles per a fabricar raspalls, estores, etc. i  cordes per amarrar els juncs, les barques tradicionals xineses, perquè són imputrescibles. Amb les fibres de les beines confeccionen una espècie d’impermeable que és una excel·lent protecció contra el vent i la pluja. També s’hi produeix un fàrmac hemostàtic que s’extrau de les llavors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Trachycarpus deriva del grec “τρἃχὐς trachys” aspre, i "καρπός carpós" fruita, en referència als fruit que són de forma i textura molt irregulars. L’epítet específic fortunei  és en honor de Robert Fortune, el botànic  que va recórrer Xina i Japó i va introduir la planta del te a l’Índia.

L’oftalmòleg Kaempfer va ser el primer naturalista europeu que va donar notícies, en 1712, d’aquestes elegants palmeres que vivien en els cims, cobertes de neu. Altre oftalmòleg, Siebold, va enviar a Europa les primeres llavors que germinaren en alguns jardins botànics. Altre científic aventurer, Robert Fortune, va portar plantes vives.

Trachycarpus fortunei  va ser descrita primer per William Jackson Hooker amb el nom de  Chamaerops fortunei  en Botanical Magazine 86: pl. 5221. 1860.,  i després atribuït al gènere Trachycarpus  per Hermann Wendland i publicat en Bulletin de la Société Botanique de France, 8, p. 429 en 1861.

Família Arecaceae (Palmae)

Phormium tenax J.R.Forst. & G.Forst.

NOMS: Lli de Nova Zelanda. Formi. Castellà: Lino de Nueva Zelanda. Formio. Lirio de espada. Portuguès: Linho-da-nova-zelândia. Espadana. Francès: Lin de Nouvelle-Zélande. Phormium tenace. Formio común. Anglès:  New Zealand flax . New Zealand hemp. Called flax. Alemany: Neuseeländer Flachs. Neerlandès: Nieuw-Zeelands Vlas. Nieuwzeelands Vlas. Irlandès: Líon na Nua-Shéalainne. Maori: Harakeke.

SINÒNIMS: Phormium tenax f. atropurpureum Voss; Chlamydia tenacissima Gaertn.; Lachenalia ramosa Lam.; Phormium ramosum (Lam.) Billb. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent de Nova Zelanda i l’Illa de Norfolk

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: és una planta rizomatosa, herbàcia que pel seu port pot considerar-se un arbust, acaule i perennifoli que creix com una mata amb llargues fulles

Fulles dístiques en roseta basal, linears i planes amb forma d’espasa , amb un potent nervi central, de color verd, de fins dos metres

Flors en panícula terminal, sobre una llarga tija floral, que surt de entre les fulles, molt més llarga que aquestes, amb espectaculars flors formant un tub corbat amb tres sèpals externs i tres interns mes llargs que els externs, rojos o grocs; androceu amb sis estams exserts, tres més curts que els altres tres, amb antera groga o de color taronja; gineceu d’ovari súper amb llarg estil i estigma. Les flors produeixen grans quantitat de nèctar per atreure els ocells que s'alimenten de nèctar, com ara el tūī, una au que ha adaptat el seu bec per accedir al nèctar (al seu lloc d’origen) i els insectes, que acudeixen a la dolçor del líquid.

Fruit és una càpsula triangular de color quasi negre, dehiscent, amb moltes llavors aplanades i negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tot i ser conegut com a "lli", el formi és del gènere Phormium i és una fibra de fulla, mentre que el lli és del gènere Linum i és una fibra de líber (que prové de la tija de la planta). Les dues plantes no tenen cap relació entre elles.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en contenidors per a patis interiors, o en rocalles, com exemplar solitari o en petits grups enmig de la gespa donen una sensació d’exuberant jardí exòtic.

És considerada una planta sostenible, especialment pel baix manteniment i per la seva adaptació a jardins xeròfits de baix consum d'aigua i zones d'escassa pluviometria. És molt rústica, s’adapta a qualsevol tipus de sòl, resisteix gelades, i no és exigent amb el reg, doncs suporta sequeres i entollament, així com els vents salins provinents del mar.  Ubicació a ple sol o ombra parcial. En general no pateixen malalties, si de cas poden sofrir atacs de cotxinilla. Multiplicació per fillols en primavera o per divisió de mata. Per llavor amb estratificació, cobrint les llavors amb una fina capa de compost de torba que cal mantenir humit en tot moment, no mullat. La germinació és capriciosa, entre 30 i 180 dies.

Hi ha diversos cultivars i formes, emprades en jardineria, com ara la Phormium tenax f. atropurpureum, de fulles rogenques, o la Phormium tenax  var. variegatum amb una ratlla groga a la fulla. La Royal Horticultural Society reconeix fins a 81 cultivars de Phormium.

A més del ús ornamental, al seu lloc d’origen s’ha emprat tradicionalment per aprofitar les fibres de les fulles, raó per la qual els europeus anglòfons el van assimilar al lli que utilitzaven per les fibres. Els maoris també feien servir l’abundant  nèctar de les flors com edulcorant, i les arrels com desinfectant de ferides, per alleugerir el restrenyiment i per combatre els paràsits intestinals. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Phormium ve del grec antic i significa cistella, car amb les resistents fibres de les fulles es confeccionaven cistelles, tot i que els maoris també feien llur indumentària, cordes, xarxes, estores, etc. L’epítet específic tenax  significa tenaç, fort, per la resistència de les fibres de les fulles.

El naturalista Jacques Labillardière va recol·lectar plantes d’aquesta espècie quan els vaixells francesos van visitar l'extrem nord de la Illa Nord de Nova Zelanda en 1793.

Les fulles són tòxiques per alguns animals degut a la cucurbitacina que conté, segurament com defensa contra alguns herbívors. Aquest compost és un dels sabors més amargs per als humans.

Phormium és un gènere de dues espècies vegetals de Nova Zelanda: Phormium colensoi i Phormium tenax, que es creuen fàcilment quan les dues espècies coexisteixen.

Phormium tenax va ser descrita per Johann Reinhold Forster i pel seu fill Georg Forster, i publicada en Characteres Generum Plantarum [second edition] 48, t. 24, a l’any 1776

Família Asphodelaceae

Anemone coronaria L.

NOMS: Anemone coronària. Castanyola. Anèmone. Castellà: Anémona. Anémone de jardín. Èuscara: Anemone landatua. Portuguès: Anémola. Anémone ordinària dos jardins. Francès: Anémone coronaire. Anémone couronnée. Anémone des fleuristes. Italià: Anemone dei fiorai. Anglès: Poppy Anemone. Spanish marigold. Alemany: Kranzwindröschen. Neerlandès: Grootbloemige-Anemoon. Oosterse-Anemoon. Windbloem Anemoon. Grec: Άγρια παπαρούνα. Ανεμώνη η στεφανωματική.

SINÒNIMS: Anemone cyanea Risso; Pulsatilla coronaria Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: nativa de la Regió mediterrània: Regió biogeogràfica que comprèn les terres properes a la Mediterrània i que es caracteritza per tenir un clima amb estius extremament secs i càlids i hiverns moderadament humits i freds, i pel predomini de la vegetació xeròfila amb boscos esclerofil·les als sectors més humits i matollars i prats als indrets més secs.

HÀBITAT: Herbassars sobre sòls humits. Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Cultivada com ornamental.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba que presenta un rizoma tuberós del qual surt una tija uniflora de fins 40 cm d’alçada, amb 3 (4) bràctees foliàcies verticil·lades i dividides.

Fulles basals peciolades, amb el pecíol major que el limbe, i molt dividides en segments estrets. Just baix de la flor hi ha un verticil de bràctees dividides que no han de confondre’s amb les fulles

Flors solitàries i grans (de 3-10 cm de diàmetre) amb 5-8 sèpals petaloides lliures, obovats, normalment de color roig o blau però també poden ser de color rosa, blanques o, fins i tot, bicolors i amb doble número de pètals però totes tenen el centre de pistils envoltats per un anell d’estams, més curts que els sèpals, violacis (el centre sol ser negre, però pot ser de color verd pàl·lid en les cultivars blanques); gineceu amb nombrosos carpels lliures, pilosos, inserts al receptacle. Floreix entre gener i abril.

Fruit en poliaqueni ovoide llanós i llavors amb estil persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha molts cultivars però entre tots destaquen dos grups: els De Caen i els de Santa Brígida. El grup De Caén són híbrids que es van començar a cultivar als districtes francesos de Caen i Bayeux al segle XVIII, de colors magnífics i flors simples, inclouen 'Bicolor' (vermell amb blanc), 'Blue Poppy' (blau), 'Mr Fokker' (morat), 'Sylphide' (rosa profund) i 'The Bride' (blanc). Les anemones del grup de St Brigid, són cultivars produïts a Irlanda de flors dobles i inclouen "Lord Lieutenant" (blau morat) i "The Governor" (vermell).

USOS I PROPIETATS: La castanyola és conreada formant massissos on brillen els colors de les flors decoratives. També s’empra com a flor tallada. Cal adquirir les varietats d’un sol color i que sigui intens i consistent per gaudir del seu potencial decoratiu. Necessiten un sòl ric, lleuger i ben drenat, doncs l’excés d’humitat podreix les arrels. Durant el període de descans cal mantenir el sòl sec. Cal plantar-les a ple sol o ombra parcial però amb molta llum. Quan apareixen les gemmes florals serà convenient aportar adob. En exterior solen ser atacades per caragols i també poden patir plagues de pugons i de rosquilla. L’excés d’aigua pot provocar malalties per fongs.

Multiplicació per els tubercles plantats a la tardor, per a que floreixin a partir de febrer, en un sòl ric i lleuger, amb una separació d’uns 10 cm. Abans de plantar els tubercles és convenient posar-los a remulla durant 12 hores. Tot i això pot plantar-se tot l’any per tindre una floració contínua. També pot reproduir-se per llavor, sembrant en febrer en safates, amb un substrat molt fi i cobrint lleugerament les llavors. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anemone deriva del grec “ἄνεμος ánemos” vent, perquè les flors són fàcilment agitades pel vent i les llavors disseminades. L’epítet específic coronaria ve de “corona” garlanda, disposat en cercle, en al·lusió a l’anell d’estams que forma una corona en el cercle central. Altres autor evoquen associacions regis.

Segons un mite grec, que recorda Ovidi, l'anemone va ser creada per la deessa Afrodita a partir de la sang d'Adonis, de qui estava enamorada, després de la seva mort provocada per un senglar durant una cacera.

Anemone coronaria va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 539. 1753.

Família Ranunculaceae